RECOPILACIÓN DE JURISPRUDENCIA Y ARTÍCULOS DE RELEVANCIA LEGAL PARA ABOGADOS
Buscar
lunes, 12 de agosto de 2013
CREDITOS PREFERENTES POR CUOTAS IMPAGADAS LPH INCLUSO FRENTE A HIPOTECA
Aplicación en Cataluña del privilegio crediticio reconocido a las comunidades de propietarios en el art. 9.1 e) párrafo segundo de la Ley de Propiedad Horizontal (TSJC, Sala de lo Civil y Penal, S 21 Feb. 2013. Rec. 124/2012)
Los créditos por cuotas impagadas durante el año en curso y el natural anterior son preferentes respecto, entre otros, al crédito derivado de la hipoteca constituida sobre un elemento privativo del inmueble perteneciente al propietario deudor
VER LA SENTENCIA
Inicio
Buscar
Índice
Historial
Favoritos
Carpetas
Notas
Ayuda
Cuenta
Buscar
vLex España
SENTENCIA Nº 13/2013 DE TSJ CATALUÑA (BARCELONA), SALA DE LO CIVIL Y PENAL, 21 DE FEBRERO DE 2013
Lector
Documento
Citas
SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA
Sala Civil y Penal
R. Casación nº 124/2012
SENTENCIA Nº 13
Presidente:
Excmo. Sr. D. Miguel Angel Gimeno Jubero
Magistrados:
Ilma. Sra. Dª. Mª Eugènia Alegret Burgués
Ilmo. Sr. D. Joan Manel Abril Campoy
Barcelona, 21 de febrero de 2013
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, integrada por los magistrados que se expresan mas arriba, ha visto el recurso de casación núm. 124/2012 contra la sentencia dictada en grado de apelación por la Sección 4ª de la Audiencia Provincial de Barcelona en el rollo de apelación núm. 799/11 como consecuencia de las actuaciones de procedimiento ordinario de tercería de mejor derecho núm. 8/11 seguidas ante el Juzgado de 1a Instancia núm. 48 de Barcelona. La entidad CATALUNYA BANC SA ha interpuesto este recurso, representada por el Procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest y defendida por el Letrado Sr. José Alberto Subias Opi. La COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DE LA c/ DIRECCION000 núm. NUM000 de BARCELONA, parte recurrida en este procedimiento, ha estado representada por el Procurador Sr. Carlos Testor Olsina y defendida por el Letrado Sr. Pablo Boix Boix.
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
R. de cassació núm. 124/2012
SENTÈNCIA núm. 13
President:
Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero
Magistrats:
Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués
Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy
Barcelona, 21 de febrer de 2013
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 124/2012 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo d'apel·lació núm. 799/11 , com a conseqüència de les actuacions de procediment ordinari de terceria de millor dret núm. 8/11, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 48 de Barcelona. L'entitat CATALUNYA BANC, SA, ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest i defensada pel lletrat Sr. José Alberto Subias Opi. La COMUNITAT DE PROPIETARIS DEL C/ DIRECCION000 , núm. NUM000 , de BARCELONA, part contra la qual es recorre en aquest procediment, ha estat representada pel procurador Sr. Carlos Testor Olsina i defensada pel lletrat Sr. Pablo Boix Boix.
ANTECEDENTES DE HECHO
Primero
- El Procurador de los Tribunales Sr. Carlos Testor Olsina, actuó en nombre y representación de la Comunidad de Propietarios de la c/ DIRECCION000 núm. NUM000 de Barcelona formulando demanda de procedimiento ordinario de tercería de mejor derecho núm. 8/11 en el Juzgado de Primera Instancia núm. 48 de Barcelona. Seguida la tramitación legal, el Juzgado indicado dictó sentencia con fecha 14 de junio de 2011 , la parte dispositiva de la cual dice lo siguiente:
"Que DEBO ESTIMAR Y ESTIMO la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Carles Testor Ibarz en nombre y representación de LA COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DE LA DIRECCION000 Nº NUM000 DE BARCELONA frente a CATALUNYA CAIXA, y en consecuencia declaro el mejor derecho de la atora a ser reintegrada del crédito que ostenta frente a Pascual en el procedimiento de 67/2009 por el importe de 29.188,73 con preferencia al crédito que ostenta la CAIXA D'ESTALVIS DE CATALUÑA O CATALUNYA CAIXA en el procedimiento de ejecución nº 1092/2010, todo ello con expresa imposición de costas a la parte actora".
En fecha 20 de junio de 2011 se dictó Auto de aclaración, con la siguiente parte dispositiva:
"Aclaro la sentencia dictada el día 14/06/2011 en el presente procedimiento, en los siguientes términos: "Que DEBO ESTIMAR Y ESTIMO la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Carles Testor Ibarz en nombre y representación de LA COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DE LA DIRECCION000 Nº NUM000 DE BARCELONA frente a CATALUNYA CAIXA, y en consecuencia declaro el mejor derecho de la atora a ser reintegrada del crédito que ostenta frente a Pascual en el procedimiento de 67/2009 por el importe de 29.188,73 con preferencia al crédito que ostenta la CAIXA D'ESTALVIS DE CATALUÑA O CATALUNYA CAIXA en el procedimiento de ejecución nº 1092/2010, todo ello con expresa imposición de costas a la parte demandada ".
Segundo
- Contra esta Sentencia, la parte demandada interpuso recurso de apelación, que se admitió y se sustanció en la Sección 4ª de la Audiencia Provincial de Barcelona la cual dictó Sentencia en fecha 26 de junio de 2012 , con la siguiente parte dispositiva:
"Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona y Manresa, contra la sentencia dictada por el Juzgado de primera instancia número 48 de Barcelona, en los autos de tercería de mejor derecho 8/2011, de fecha 14 de junio de 2011 , aclarada por auto de 20 de junio de 2011 , debeos confirmar y confirmamos dicha resolución con expresa imposición de cotas a la parte recurrente".
Tercero
- Contra esta Sentencia, el Procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest en nombre y representación de Catalunya Banc SA, interpuso recurso de casación que por auto de esta Sala, de fecha 5 de noviembre de 2012 , se admitió a trámite dándose traslado a la parte recurrida y personada para formalizar su oposición por escrito en el plazo de veinte días.
Cuarto
- Por providencia de fecha 17 de diciembre de 2012 se tuvo por formulada oposición al recurso de casación y de conformidad con el art. 485 de laLey de Enjuiciamiento Civil se señaló para su votación y fallo que ha tenido lugar el día 7 de febrero de 2013.
Ha sido ponente la Ilma. Sra. Dª. Mª Eugènia Alegret Burgués.
Primer. El procurador dels tribunals Sr. Carlos Testor Olsina va actuar en representació de la Comunitat de Propietaris del c/ DIRECCION000 , núm. NUM000 , de Barcelona i va formular la demanda de procediment ordinari de terceria de millor dret núm. 8/11 en el Jutjat de Primera Instància núm. 48 de Barcelona. Un cop seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar la Sentència amb data 14 de juny de 2011 , la part dispositiva de la qual diu el següent:
"Que DEBO ESTIMAR Y ESTIMO la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Carles Testor Ibarz en nombre y representación de LA COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DE LA DIRECCION000 Nº NUM000 DE BARCELONA frente a CATALUNYA CAIXA, y en consecuencia declaro el mejor derecho de la atora a ser reintegrada del crédito que ostenta frente a Pascual en el procedimiento de 67/2009 por el importe de 29.188,73 con preferencia al crédito que ostenta la CAIXA D'ESTALVIS DE CATALUÑA O CATALUNYA CAIXA en el procedimiento de ejecución nº 1092/2010, todo ello con expresa imposición de costas a la parte actora".
En data 20 de juny de 2011 es va dictar una interlocutòria d'aclariment, amb la part dispositiva següent:
"Aclaro la sentencia dictada el día 14/06/2011 en el presente procedimiento, en los siguientes términos: "Que DEBO ESTIMAR Y ESTIMO la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Carles Testor Ibarz en nombre y representación de LA COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DE LA DIRECCION000 Nº NUM000 DE BARCELONA frente a CATALUNYA CAIXA, y en consecuencia declaro el mejor derecho de la atora a ser reintegrada del crédito que ostenta frente a Pascual en el procedimiento de 67/2009 por el importe de 29.188,73 con preferencia al crédito que ostenta la CAIXA D'ESTALVIS DE CATALUÑA O CATALUNYA CAIXA en el procedimiento de ejecución nº 1092/2010, todo ello con expresa imposición de costas a la parte demandada".
Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 4a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 26 de juny de 2012 , amb la part dispositiva següent:
"Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona y Manresa, contra la sentencia dictada por el Juzgado de primera instancia número 48 de Barcelona, en los autos de tercería de mejor derecho 8/2011, de fecha 14 de junio de 2011 , aclarada por auto de 20 de junio de 2011 , debeos confirmar y confirmamos dicha resolución con expresa imposición de cotas a la parte recurrente".
Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest, en representació de Catalunya Banc, SA, va interposar un recurs de cassació, que, per mitjà d'una interlocutòria d'aquesta Sala, de data 5 de novembre de 2012, es va admetre a tràmit i es va traslladar a la part contra la qual es recorre i que s'havia personat perquè formalitzés la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.
Quart. Per provisió de data 17 de desembre de 2012 es va tenir per formulada l'oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' article 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va assenyalar el dia 7 de febrer de 2013 per a la votació i decisió, data en què s'ha dut a terme.
N'ha estat ponent la Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués.
FUNDAMENTOS DE DERECHO
PRIMERO
- Frente a la sentencia dictada por la Sección 4ª de la Audiencia Provincial de Barcelona en los autos de tercería de mejor derecho seguidos entre la Comunidad de Propietarios del inmueble sito en la DIRECCION000 nº NUM000 de Barcelona y Catalunya Banc SA (antes Caixa d'Estalvis de Cataluña Tarragona y Manresa) interpone esta ultima recurso de casación por interés casacional.
La entidad bancaria recurrente plantea una cuestión netamente jurídica atinente a la aplicación del derecho civil de Cataluña sobre la que esta Sala no ha tenido ocasión de pronunciarse, siendo por ello que el recurso fue admitido por interés casacional sobre la base del art. 3 b) de la Llei del recurs de cassació en materia de dret civil de Cataluña 4/2012.
Desarrollado el recurso de casación en tres motivos diferentes, el debate jurídico se centra en los dos primeros, pues solo si se interpretasen las normas jurídicas que se dicen infringidas, en la forma pretendida por la mercantil recurrente, debería la Sala entrar a resolver el motivo tercero como órgano de instancia.
SEGUNDO
- La demanda se inició por la Comunidad de Propietarios de la c/ DIRECCION000 NUM000 de Barcelona que interpuso frente a Catalunya Banc SA en el procedimiento hipotecario que ésta seguía contra el elemento privativo sito en el inmueble de la DIRECCION000 NUM000 propiedad Don. Pascual , tercería de mejor derecho para ser reintegrada de su crédito por gastos comunes adeudados por el deudor hipotecario a la Comunidad de Propietarios dentro del límite previsto en el artículo 9, 1, e) de la Ley de Propiedad Horizontal de 21-6-1960 con preferencia a la deuda hipotecaria ejecutada por Catalunya Banc.
La demandada no negó en la contestación a la demanda que el crédito de la Comunidad actora gozase de preferencia frente al suyo hipotecario, sino que adujo que dicha preferencia solo podía ser invocada por la deuda correspondiente a la anualidad corriente (la de presentación de la tercería) y la del año inmediatamente anterior, esto es, por los años 2010 y 2011 y no por la deuda reconocida judicialmente a la Comunidad en el procedimiento monitorio interpuesto por ésta frente al Sr. Pascual en el año 2008. Una vez obtenida sentencia favorable a la Comunidad actora, en el recurso de apelación, la defensa de Catalunya Banc SA argumentó que la normativa catalana, contenida de manera autosuficiente en el art. 553 del libro V del Código Civil de Cataluña (CCCat ) aprobado por Ley 5/2006 no otorgaba al crédito de la Comunidad de Propietarios preferencia alguna, de modo que el privilegio reconocido a las comunidades de propietarios en la Ley de Propiedad Horizontal de 1960 (art. 9, 1, e) párrafo segundo con remisión al art. 1923 del Código Civilestatal de 1889) no era operativo para las comunidades sometidas al régimen de propiedad horizontal en Cataluña. Continuó razonando que el articulo 553-5 del CCCAt lo que establecía era una afección real del elemento privativo a favor de la comunidad, eficaz solo en el momento en que se transmitía la finca, cosa que no había sucedido hasta el momento.
La parte apelada, lejos de oponerse a tales alegaciones, que constituían un cambio considerable del punto de vista jurídico hasta el momento mantenido por la parte demandada ( art. 218,1 Lec 1/2000 ), combatió los argumentos contenidos en el escrito de apelación de la entidad bancaria, de modo que renunció a oponer una eventual incongruencia que consecuentemente no puede ahora invocar " per saltum " como motivo de oposición al recurso de casación interpuesto, toda vez que la Sala de apelación resolvió sobre lo que le había sido planteado por ambas partes en los escritos de apelación y oposición al recurso de apelación.
Queda circunscrita, pues, la cuestión jurídica en determinar si al no mencionar ninguno de los apartados del art. 553 del Libro V del CCCat el carácter privilegiado del crédito de las comunidades de propietarios por gastos debidos por un copropietario, dichos gastos carecen en Cataluña de todo privilegio tratándose de créditos ordinarios.
TERCERO
- Ciertamente todos los libros hasta el momento promulgados del Código Civil de Cataluña tienen vocación de suficiencia y complitud pues así lo destaca el legislador en cada caso, pero no por ello debe descartarse " a priori " que no sea necesaria, en determinados supuestos, una heterointegración de normas.
En primer lugar no está de más recordar que existen materias del derecho privado respecto de las que las CCAA carecen de potestad legislativa ( art.149, 1 , 6 y 8 de la Constitución Española : derecho mercantil, derecho procesal salvo las especialidades que requiera el derecho sustantivo propio, reglas referidas la aplicación y eficacia de las normas jurídicas, relaciones jurídico-civiles relativas a las formas de matrimonio, ordenación de los registros e instrumentos públicos, bases de las obligaciones contractuales, normas para resolver los conflictos de leyes; y arts. 110,2 y 129 del Estatuto de Autonomía de Cataluña ) y, de otro, que todavía no ha visto la luz el Libro VI del Código Civil de Cataluña destinado a la regulación de las obligaciones y contratos ( art. 3, f de la Primera Ley del CCCat ).
Claro que asiste razón al recurrente cuando afirma que el derecho civil de Cataluña, como establece el art. 111-1 del CCCat , está constituido por las disposiciones del Código, las demás leyes del Parlamento en materia de derecho civil, las costumbres y los principios generales del derecho propio, y que en su aplicación el derecho Civil de Cataluña debe interpretarse e integrarse de acuerdo con los principios generales que lo informan, tomando en consideración la tradición jurídica catalana (art. 111-2) y también en que sus normas son preferentes a cualesquiera otras pues el derecho supletorio solo rige en la medida en que no se opone a las disposiciones del derecho Civil de Cataluña o a los principios generales que lo informan.
Como se dijo en la STSJC 22/2011 de 26 de mayo 2011, para completar la norma catalana (ley o costumbre) debe acudirse: " Als principis generals que informen el dret civil de Cataluña; A la tradició jurídica catalana; A la jurisprudència del Tribunal de cassació i del Tribunal Superior de Justícia; Al dret supletori en la mesura que no s'oposa a les disposicions del dret civil de Cataluña o els principis que l'informen ( art. 111.5 del CC de Cataluña)."
De igual modo afirmamos en la STSJC 17/1999 de fecha de 1 de julio que según "... l'article 7.1 de l'Estatut d'Autonomia de Cataluña ( art. 110,2 del actual EAC 2006) les normes del dret civil català tenen per regla general eficàcia territorial, amb la conseqüència de que els organismes jurisdiccionals radicats a Cataluña han de resoldre les qüestions litigioses... " conforme al derecho catalán destacando en la STSJC de 16/2002 de 3 junio, que no todo vacío normativo supone la necesaria entrada del derecho civil estatal pues siempre, deberá analizarse si el déficit de regulación responde a una deliberada decisión del legislador que obligaría a la autointegración mediante los mecanismos usuales en lugar de a una heterointegración discordante con el sentido propio y harmonioso de la institución del derecho civil de Cataluña.
CUARTO
- Expuesto lo anterior, lo cierto es que en el caso no observamos que exista una voluntad del legislador catalán de suprimir el privilegio, existente a favor de las comunidades de Propietarios sometidas al régimen de propiedad horizontal hasta el momento de la promulgación del Libro V del CCCat, haciendo a las comunidades de Cataluña de peor condición que las del resto del Estado para cobrar sus créditos y que, consecuentemente, la sentencia recurrida haya infringido los artículos de la Primera ley del CCCat que el recurrente considera vulnerados en el motivo primero del recurso, artículos 111-1 ; 111-2; 111 - 5, ni tampoco el art. 553-5 del CCCat , objeto del motivo segundo.
En primer lugar por cuanto, como indica la sentencia recurrida, el régimen jurídico de la propiedad horizontal no había sido regulado anteriormente en Cataluña inspirándose la normativa en la Ley estatal de 21-7-1960 como claramente indica la Exposición de motivos del Libro V CCCat. En los debates parlamentarios se hizo especial hincapié en que la nueva regulación pretendía la actualización de las normas que se venían aplicando con la incorporación de las soluciones que la doctrina y la jurisprudencia habían ido estableciendo para acomodar la ley a la realidad social con notables mejoras sistemáticas, destacándose como principal diferencia de la nueva regulación respecto de la Ley de 1960 la flexibilización del régimen de unanimidad en la adopción de acuerdos, prácticamente único aspecto al que se dio relevancia en los debates parlamentarios, sin perjuicio, como es obvio, de que existan otras diferencias. No existe por tanto una tradición jurídica catalana a la que pueda acudirse en este caso ni un cambio explicitado en esta materia que por su trascendencia jurídica y social habría merecido, desde luego, de mayor énfasis y difusión.
En segundo lugar, por cuanto el art. 553-5, 1 CCCat -incluido en el Libro V dedicado a los derechos reales- regula únicamente la afección real de la finca cuando dispone que los elementos privativos están afectados con carácter real y responden del pago de las cantidades que deben los titulares, así como los anteriores titulares, por razón de gastos comunes, ordinarios o extraordinarios, que correspondan a la parte vencida del año en que se transmiten y del año natural inmediatamente anterior.. sin que pueda confundirse tal afección (que implica que la finca responde de determinada deuda comunitaria cualquiera que sea su propietario) con el privilegio o preferencia entre diferentes créditos cuando ha de procederse a la ejecución de los bienes del deudor y su valor no cubre la totalidad de los débitos. Llega a considerar la doctrina que el privilegio no es una cualidad del crédito ni un derecho real sino una cualidad de eficacia de contenido procesal pues es en el procedimiento de ejecución -singular o colectivo- donde se materializa la prerrogativa, que exige -por demás- una determinada conducta al órgano judicial que ha de proceder al reparto del dinero obtenido para satisfacer los créditos de un mismo deudor.
La afección real tiene como finalidad impedir que la transmisión de la finca frustre las expectativas del cobro del crédito mientras que el privilegio obedece a razones de política legislativa en tanto que considera que determinados créditos merecen una especial protección del ordenamiento jurídico.
Ambos aspectos son regulados en el art. 9, 1, e) de la LPH de 1960 en forma claramente diferenciada después de la reforma operada en dicha norma por Ley 8/1999 de 6 de abril (la preferencia en el párrafo 2º y la afección real en el 3º), lo que implica una modificación en la regulación de las preferencias entre créditos del art. 1923 del CC en relación con determinados bienes inmuebles ya que antepone (con limitaciones) el crédito de la Comunidad de Propietarios al hipotecario.
Es claro, consecuentemente, a nuestro juicio que, bien por razones competenciales, como dice la sentencia recurrida siguiendo la opinión de la mayor parte de la doctrina catalana, bien por razones de sistemática jurídica, en tanto que las obligaciones y su regulación corresponden al Libro VI del CCCat, el legislador catalán no quiso incluir en el capítulo de la propiedad horizontal el privilegio crediticio (como tampoco hizo respecto del hipotecario en la Sección III) manteniendo, en consecuencia, la regulación del Código Civil en sede de obligaciones ( art. 1923modificado de hecho por el art. 9,1, e) la Ley de Propiedad Horizontal de 1960 ) y la normativa correspondiente de la Ley Concursal de 2003.
Es por ello que procede rechazar los dos primeros motivos del recurso de casación, sin necesidad de entrar en el tercero que suponía el acogimiento de los primeros y confirmar la sentencia objeto del recurso sentando como doctrina legal que resulta aplicable en Cataluña el privilegio reconocido a las Comunidades de propietarios sometidas al régimen de Propiedad horizontal en el artículo 9, 1, e) párrafo segundo de la Ley de propiedad horizontal de 21-7-1960 en relación con el art. 1923 del Código civil de 1889, con el límite establecido en dicha norma .
QUINTO
- Las costas del recurso se imponen a la parte recurrente ( art. 394 y 398Lec 1/2000 ).
Por todo lo expuesto,
PRIMER. Contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona en les actuacions de terceria de millor dret seguides entre la Comunitat de Propietaris de l'immoble situat al carrer DIRECCION000 , núm. NUM000 , de Barcelona i Catalunya Banc, SA, (abans Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa), aquesta última interposa recurs de cassació per interès cassacional.
L'entitat bancària recurrent planteja una qüestió netament jurídica, que fa referència a l'aplicació del dret civil de Catalunya, sobre la qual aquesta Sala no ha tingut ocasió de pronunciar-se. Per això, el recurs va ser admès per interès cassacional, sobre la base de l'article 3.b de la Llei del recurs de cassació en matèria de dret civil de Catalunya 4/2012.
Desenvolupat el recurs de cassació en tres motius diferents, el debat jurídic se centra en els dos primers, ja que només si s'interpretessin les normes jurídiques que es consideren infringides de la manera que pretén la mercantil recurrent, la Sala hauria d'entrar a resoldre el motiu tercer com a òrgan d'instància.
SEGON. La demanda es va iniciar per la Comunitat de Propietaris del carrer DIRECCION000 , NUM000 , de Barcelona, que va interposar enfront de Catalunya Banc, SA, en el procediment hipotecari que aquesta seguia contra l'element privatiu situat a l'immoble del carrer DIRECCION000 , NUM000 , propietat Don. Pascual , terceria de millor dret per ser reintegrada del seu crèdit per despeses comunes del deutor hipotecari a la Comunitat de Propietaris, dins del límit previst a l' article 9.1.e) de la Llei de la propietat horitzontal de 21 de juny de 1960, amb preferència al deute hipotecari executat per Catalunya Banc.
La demandada no va negar en la contestació a la demanda que el crèdit de la Comunitat actora gaudís de preferència enfront al seu crèdit hipotecari, sinó que va adduir que la preferència esmentada només podia ser invocada pel deute corresponent a l'anualitat corrent (la de presentació de la terceria) i l'any immediatament anterior, això és, pels anys 2010 i 2011 i no pel deute reconegut judicialment a la Comunitat en el procediment monitori interposat per aquesta enfront del Sr. Pascual l'any 2008. Una vegada obtinguda sentència favorable a la Comunitat actora, en el recurs d'apel·lació la defensa de Catalunya Banc, SA, va argumentar que la normativa catalana, continguda de manera autosuficient en l' article553 del llibre V del Codi civil de Catalunya (CCCat ), aprovat per la Llei 5/2006, no atorgava al crèdit de la Comunitat de Propietaris cap preferència, de manera que el privilegi reconegut a les comunitats de propietaris en la Llei de la propietat horitzontal de 1960 (article 9.1 . i, paràgraf segon , amb remissió a l' article 1923 del Codi civil estatal de 1889) no era operatiu per a les comunitats sotmeses al règim de propietat horitzontal a Catalunya. Va continuar raonant que l' article 553-5 del CCCat establia una afecció real de l'element privatiu a favor de la comunitat, eficaç només en el moment en què es transmetia la finca, cosa que no havia succeït fins ara.
La part contra la qual s'apel·la, lluny d'oposar-se a aquestes al·legacions, que constituïen un canvi considerable del punt de vista jurídic fins ara mantingut per la part demandada ( article 218.1 de la LEC 1/2000 ), va combatre els arguments continguts en l'escrit d'apel·lació de l'entitat bancària, de manera que va renunciar a oposar una eventual incongruència que, consegüentment, ara no pot invocar per saltum com a motiu d'oposició al recurs de cassació interposat, atès que la Sala d'apel·lació va resoldre sobre el que li havien plantejat les dues parts en els escrits d'apel·lació i d'oposició al recurs d'apel·lació.
La qüestió jurídica queda circumscrita, per tant, a determinar si, com que cap dels apartats de l' article 553 del llibre V del CCCat no esmenta el caràcter privilegiat del crèdit de les comunitats de propietaris per despeses degudes per un copropietari, a Catalunya aquestes despeses no tenen cap privilegi i es tracten com a crèdits ordinaris.
TERCER. Certament tots els llibres promulgats fins ara del Codi civil de Catalunya tenen vocació de suficiència i de ser complets, ja que així ho destaca el legislador en cada cas, però no per això s'ha de descartar a priori que no calgui, en determinats supòsits, una heterointegració de normes.
En primer lloc, no està de més recordar que hi ha matèries del dret privat respecte de les quals les comunitats autònomes no tenen potestat legislativa ( article 149.1.6 i 8 de la Constitució espanyola : dret mercantil, dret processal, llevat de les especialitats que requereixi el dret substantiu propi, regles referides a l'aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídicocivils relatives a les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per resoldre els conflictes de lleis; i articles 110.2 i 129 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya) i, d'un altre, que encara no ha vist la llum el llibre VI delCodi civil de Catalunya , destinat a la regulació de les obligacions i contractes ( article 3.f de la primera Llei del CCCat ).
És clar que té raó el recurrent quan afirma que el dret civil de Catalunya, com estableix l' article 111-1 del CCCat , està constituït per les disposicions del Codi, les altres lleis del Parlament en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi, i que a l'hora d'aplicar-lo el dret civil de Catalunya s'ha d'interpretar i s'ha d'integrar d'acord amb els principis generals que l'informen, tenint en compte la tradició jurídica catalana (article 111-2), i també en el fet que les seves normes són preferents a qualsevol altres, ja que el dret supletori només regeix en la mesura en què no s'oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l'informen.
Com es va dir en la STSJC 22/2011, de 26 de maig 2011, per completar la norma catalana (llei o costum) cal acudir: "Als principis generals que informen el dret civil de Cataluña; A la tradició jurídica catalana; A la jurisprudència del Tribunal de cassació i del Tribunal Superior de Justícia; Al dret supletori en la mesura que no s'oposa a les disposicions del dret civil de Cataluña o els principis que l'informen ( art. 111.5 del CC de Cataluña)."
De la mateixa manera afirmem en la STSJC 17/1999 de data 1 de juliol que , segons "... l'article 7.1 de l'Estatut d'Autonomia de Cataluña ( art. 110,2 del actual EAC 2006) les normes del dret civil català tenen per regla general eficàcia territorial, amb la conseqüència que els organismes jurisdiccionals radicats a Catalunya han de resoldre les qüestions litigioses..." conforme al dret català i en la STSJC 16/2002, de 3 juny, es destaca que no tot buit normatiu suposa la necessària entrada del dret civil estatal, ja que sempre cal analitzar si el dèficit de regulació respon a una deliberada decisió del legislador que obligaria a l'acte d'integració mitjançant els mecanismes usuals en lloc d'una heterointegració, discordant amb el sentit propi i harmoniós de la institució del dret civil de Catalunya.
QUART. Un cop exposat tot el que s'ha dit fins ara, el fet cert és que en aquest cas no observem que hi hagi una voluntat del legislador català de suprimir el privilegi, existent a favor de les comunitats de propietaris sotmeses al règim de propietat horitzontal fins al moment de la promulgació del llibre V del CCCat, fent que les comunitats de Catalunya estiguin en una situació pitjor que les de la resta de l'Estat per cobrar els seus crèdits, i que, consegüentment, la Sentència objecte de recurs hagi infringit els articles de la primera llei del CCCat que el recurrent considera vulnerats en el motiu primer del recurs articles 111-1 , 111-2 i 111- 5, ni tampoc l ' article 553-5 del CCCat , objecte del motiu segon.
En primer lloc, ja que, com indica la Sentència objecte de recurs, el règim jurídic de la propietat horitzontal no havia estat regulat anteriorment a Catalunya, i la normativa s'inspira en la llei estatal de 21 de juliol de 1960, com clarament indica l'exposició de motius del llibre V del CCCat. En els debats parlamentaris es va fer especial èmfasi en què la nova regulació pretenia actualitzar les normes que s'estaven aplicant amb la incorporació de les solucions que la doctrina i la jurisprudència havien anat establint per acomodar la llei a la realitat social amb notables millores sistemàtiques, i es destacava, com a principal diferència de la nova regulació respecte de la Llei de 1960, la flexibilització del règim d'unanimitat en l'adopció d'acords, pràcticament únic aspecte al qual es va donar rellevància en els debats parlamentaris, sense perjudici, com és obvi, que hi hagi altres diferències. No hi ha, per tant, una tradició jurídica catalana a la qual es pugui acudir en aquest cas, ni un canvi explicitat en aquesta matèria que per la seva transcendència jurídica i social hauria merescut, per descomptat, major èmfasis i difusió.
En segon lloc, perquè l' article 553-5.1 del CCCat -inclòs en el llibre V dedicat als drets reals- regula únicament l'afecció real de la finca quan disposa que "els elements privatius estan afectats amb caràcter real i responen del pagament de les quantitats que deuen els titulars, i també els anteriors titulars, per raó de despeses comunes, ordinàries o extraordinàries, que corresponguin a la part vençuda de l'any en què es transmeten i de l'any natural immediatament anterior...", sense que es pugui confondre aquesta afecció (que implica que la finca respon de determinat deute comunitari sigui qui en sigui el propietari) amb el privilegi o preferència entre diferents crèdits quan s'han d'executar els béns del deutor i el seu valor no cobreix la totalitat dels dèbits. La doctrina arriba a considerar que el privilegi no és una qualitat del crèdit ni un dret real, sinó una qualitat d'eficàcia de contingut processal, ja que és en el procediment d'execució - singular o col· lectiu- on es materialitza la prerrogativa, que exigeix -a més- una determinada conducta a l'òrgan judicial que ha de repartir els diners obtinguts per satisfer els crèdits d'un mateix deutor.
L'afecció real té com a finalitat impedir que la transmissió de la finca frustri les expectatives del cobrament del crèdit, mentre que el privilegi obeeix a raons de política legislativa, atès que considera que determinats crèdits mereixen una especial protecció de l'ordenament jurídic.
Els dos aspectes es regulen a l' article 9.1.e) de l'LPH de 1960 de forma clarament diferenciada després de la reforma operada en la norma esmentada per la Llei 8/1999, de 6 d'abril (la preferència en el paràgraf 2n i l'afecció real en el 3r), la qual cosa implica una modificació en la regulació de les preferències entre crèdits de l' article 1923 del CC , en relació amb determinats béns immobles, ja que anteposa (amb limitacions) el crèdit de la comunitat de propietaris a l'hipotecari.
És clar, consegüentment, segons el nostre parer, que, bé per raons competencials, com diu la Sentència objecte de recurs seguint l'opinió de la major part de la doctrina catalana, bé per raons de sistemàtica jurídica, atès que les obligacions i la seva regulació corresponen al llibre VI del CCCat, el legislador català no va voler incloure en el capítol de la propietat horitzontal el privilegi creditici (com tampoc ho va fer respecte de l'hipotecari en la secció III) i va mantenir, en conseqüència, la regulació del Codi civil en seu d'obligacions ( art. 1923, modificat de fet per l ' art. 9.1.e) la Llei de propietat horitzontal de 1960 ) i la normativa corresponent de la Llei concursal de 2003.
És per això que és procedent rebutjar els dos primers motius del recurs de cassació, sense necessitat d'entrar en el tercer, que suposava l'acolliment dels primers, confirmar la Sentència objecte del recurs, i establir com a doctrina legal que resulta aplicable a Catalunya el privilegi reconegut a les comunitats de propietaris sotmeses al règim de propietat horitzontal en l' article 9.1.e), paràgraf segon, de la Llei de propietat horitzontal de 21 de juliol de 1960, en relació amb l' article 1923 del Codi civil de 1889, amb el límit establert en la norma esmentada.
CINQUÈ. Les costes del recurs s'imposen a la part recurrent ( articles 394i 398 de la LEC 1/2000 ).
PARTE DISPOSITIVA
LA SALA CIVIL Y PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA, ha decidido:
DESESTIMAR el recurso de casación interpuesto por el Procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest en representación de Catalunya Banc SA contra la Sentencia de fecha 26 de junio de 2012 dictada por la Sección 4ª de la Audiencia Provincial de Barcelona, en el rollo de apelación núm. 799/11 la cual se confirma íntegramente.
DECLARAR como doctrina legal que resulta aplicable en Cataluña el privilegio reconocido a las Comunidades de propietarios sometidas al régimen de Propiedad horizontal en el artículo 9, 1, e), párrafo segundo, de la Ley de propiedad horizontal de 21-7-1960 en relación con el art. 1923 del Código Civil de 1889, con el límite establecido en dicha norma .
IMPONER las costas causadas a la parte recurrente, con pérdida del depósito constituido.
Notifíquese la presente a las partes personadas y con su testimonio remítase el Rollo y las actuaciones a la Sección indicada de la Audiencia.
Así por ésta, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.
PUBLICACIÓN. La sentencia se ha firmado por todos los Magistrados que la han dictado y publicada de conformidad con la Constitución y las Leyes. Doy fe.
DESESTIMEM el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest, en representació de Catalunya Banc, SA, contra la Sentència de data 26 de juny de 2012 dictada per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo d'apel·lació núm. 799/11 , la qual confirmem íntegrament.
DECLAREM com a doctrina legal que resulta aplicable a Catalunya el privilegi reconegut a les comunitats de propietaris sotmeses al règim de propietat horitzontal en l' article 9.1.e), paràgraf segon, de la Llei de la propietat horitzontal de 21 de juliol de 1960, en relació amb l' article 1923 del Codi civil de 1889, amb el límit establert en la norma esmentada.
IMPOSEM les costes causades a la part recurrent, amb pèrdua del dipòsit constituït.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.
Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.
PUBLICACIÓ. Han signat la Sentència tots els magistrats que l'han dictat, i s'ha publicat d'acord amb la Constitució i les lleis. En dono fe.
Índice
Notas
ANTECEDENTES DE HECHO
FUNDAMENTOS DE DERECHO
PARTE DISPOSITIVA
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario